Caimán

De los días que estuve ahí recuerdo muy poco. Quiero decir, no quedan demasiados detalles.

La mente a menudo nos juega malas pasadas. Recuerdo andar sin rumbo, sin sentido, sobre el asfalto falso que cubría el camino. Recuerdo sentir la libertad y volcar mi capacidad comunicativa con aquella gente. Recuerdo su color de piel. La fortaleza del andar.

Sé lo que ustedes pensarán - no es más que una niña asustada cuando vuelve al mundo real-, pero no. No es eso. Después de todo, ahora el sentimiento es de calma y seguridad. Y esa calma y seguridad que vivimos aparentemente en las ciudades es la que más asusta.

Ahora sólo puedo pensar en lo crudo que se vuelve todo, en que hay dos mundos distintos.

Una sonrisa aquí puede pasar desapercibida. Allí se convierte en un tesoro natural.

Hoy soñé una niña y un caimán.

Origen

Llegeixes unes línies, no et convenç. Et dius que amb el temps tornaràs a obrir les seves pàgines perquè saps que, en el fons, és una bona novel·la. Quan hi tornes, al cap de molt de temps, veus que has encertat.

(Sé que és un delicte haver-la descobert tan tard. Però tots en cometem...)

[(30) I, de sortida del golf, van desviar-se cap a Ischia, on només volien fer nit i van quedar-se quatre dies explorant les cales, les menudes illes satèl·lits, els turons coberts de vinya, les clapes de tarongers i els petits boscos de pins entre els quals van acabar d'oblidar la dissortada aventura a La Spezia. L'aigua de les badies era rabiosament blava i tan transparent que els peixos semblava que nedessin darrera un cristall puríssim. Se'ls veia tan lliures i confiats que ni van gosar llançar-los l'ham, si bé van destorbar-los més de quatre cops amb llurs immersions i els crits amb què es perseguien, s'abraçaven, com embriagats per aquell prodigi de colors intensos, per l'harmonia establerta entre el cel, la mar i la terra.]

A punt d'esclatar

El cel és a punt d'esclatar i aquesta sensació de benestar pre-tempesta m'agrada. Em fa pensar en totes les coses que trio d'aquesta nova estació. Potser sona molt tòpic, però passejar pels carrers ara ja és ben diferent.

Des d'aquí l'edifici màgic s'apodera d'una boira que entela la muntanya i, tot i que la ciutat continua en marxa, al cel sembla que alguna cosa es para i resta immòbil davant el crit de les gavines.

Jo, des del forat que imagino com un refugi ben alt em sento lliure. Tan lliure que fins i tot confonc les olors i, amb aquestes els records es barregen. Sento l'olor de xemeneia de final de temporada i em transporto a l'Era just abans de seure a taula per sopar. L'olor a ciutat em recorda com has odiat sempre el trànsit del carrer i com t'has arribat a enganxar a la finestra de La Pobla, encara que el paisatge no ha canviat gens i segueix sent admirable.

Passar una primavera amb tu per primera vegada és com voler obrir un paquet misteriós.

Gaudir de l'estació que més ens agrada és viatjar de nou amb els ingredients de sempre, petita.

Veure't somriure per sobre de la teva fortalesa és sentir-me encara a la teva panxa.

Començar a creure de nou és com somiar desperts.

Ofiuco?

Sorpresa, sorpresa...

Pels amants o seguidors dels signes del zodíac, ha saltat l'alarma amb l'aparició del nou signe del zodíac: ofiuco, el signe de l'alquimista, l'home amb la serp al cel. I per acabar-ho d'adobar, resulta que jo ja no sóc Sagitari i sóc aquest signe amb nom estrany.

Cal dir, que hi ha hagut molt rebombori i diverses polèmiques i és que no m'estranya, això es can pixa. Sort que, d'aquesta manera, estem més pendents de notícies com aquesta que els detalls del món real en el que estem (trepitjant, no volant).

Encara que... el nou signe diu que sóc una bona intèrpret dels somnis, que tinc talent premonitori, que encomano bona sort, que tinc els ideals ben alts i busco el coneixement, que tinc una passió natural per l'alquímia i la sanació, que m'agraden els colors brillants (y ellos que saben) i a sobre que el meu número és el dotze i (sorprenentment) que podria ser una bona arquitecta, venga va. I tot això perquè els astres evolucionen...

Ens estem tornant bojos quan a la xarxa llegeixo que potser es tracta d'una maniobra per alimentar una crisi massiva d'identitat.

Per la meva part, no m'he informat gens del tema, però vull seguir sent Sagitari, digan lo que digan!

Podeu trobar més informació aquí (o a tota la xarxa, hasta en el telediario de antena 3)

http://pijamasurf.com/2011/01/ofiuco-el-nuevo-signo-zodiacal-y-entonces-%C2%BFcual-es-tu-verdadero-signo

Propòsits per l'any vinent

Ja s'acaba l'any i, a diferència d'altres, aquest he pensat que seria bo fer-se un replantejament d'algunes coses per a que tot rutlli millor. Em deixo estar de desitjos i paperets trencats o cremats banyats en cava, calces vermelles (tot i que potser avui cau el tanga, per casualitat). També passo de fer un recompte de les coses bones o dolentes que m'hagin passat, perquè passades estan ia ja les he més que paït. Aquest 2011 l'encaro amb ganes, humor i somriures. I esperem que això funcioni:

- No deixar que se'm (o se'ns) cremin les torrades. I si es cremen...és igual.

- No llençar MAI MÉS per l'aigüera les restes del te (les del cafè creieu-me que si que va bé per les canonades). Sempre podré fer servir la xupadora...

-No espantar-me amb el compte d'algun restaurant, el qual no m'he informat que era un pèl més car del normal (en viatges amb gent rsponsable, sobretot). Bàsicament, no anar-hi exepte si aquell mes em sobra molt la pasta, tant que gairebé em surt per les orelles.

-Dormir molt, però el just per a que el meu matalàs atrapa-cossos no acabi sortint-se amb la seva.

-Visitar més sovint la piscina, encara que sigui per anar a la piscina petita més estona que a la gran.

- Acariciar i estimar molt la Griseta.

-Anar més sovint a mirar els estels on la contaminació no és prou forta i encara els deixa veure.

- Seguir fent visites (encara que siguin poques) i quintos (encara que siguin molts) al Radi, en bona companyia.

-Viatjar (quan es pugui o com es pugui, sense ser massa ambiciosa quan no es pot) en bona companyia sempre i improvisant.

- Pujar muntanyes, com sigui.

- Seguir compartint coses tan boniques com les que tenim, Carmen's.

- Esperar l'arribada de la primavera (i els ocells quan comencen a cantar) amb il·lusió.

- Donar vida als patins...(collons!).

- Seguir fent-te molts petons...per tot arreu.

-Escoltar amb atenció i parlar pels descosits.

- Cantar per casa i pel carrer.

-Estalviar amb moderació.

-Tenir salut tot i els quintos, els pitis (que per cert, em sembla molt bé fumar al carrer per als no fumadors que es pensen que deixarem de fumar tot el món el dia 2. Trobo que fumant en corro es fa pinya).

-...

No acabaríem i, malauradament o no, l'any s'ha d'acabar aquesta nit. Tot i que l'inici d'any per tots sempre sol ser setembre (potser hauríem de fer un referèndum, també per a que marxi el Rei). No estic segura de si són propòsits o simples desitjos d'una persona normal i corrent com jo, que també estima les petites i grans coses. El cas és que aquí les deixo i esperem que tot rutlli més o menys com fins ara (d'acord, sense crisi i tot això...)

Aquesta nit somriueu i, un minut abans de les campanades penseu en coses boniques, en allò que us ha agradat, potser en algú que no veieu tant, en algú que no hi és, en coses que no han sortit tan bé i que poden millorar...però sempre amb harmonia i somriures, molts somriures.

Us desitjo el millor. I no penseu en si l'11 donarà sort, si diuen que la crisi serà pitjor, si 1 + 1 són 2 i llavors tot sortrà igual que tal any, si 2+0+1+1 és 4 i llavors x...perquè és el mateix que llegir l'horòscop diari, o sigui, una farsa (encara que alguna hi caiguem). I penseu que canvia l'any i punt, amb raïm o amb olives, tot sortirà bé.

después de casi un año

Fue hacia los veinticuatro años cuando descubrí que todos aquellos obstáculos se podían empequeñecer. O, almenos, que podían desaparecer un poco, aún estando presentes.

Fue entonces cuando las pequeñas cosas que regala la vida empezaban a encontrar su color y también sus aromas...

Cuando soñar era realmente especial y cada día diferente.

Cuando cantar salía sin notas ni estribillos y andar era como patinar. Y patinar era como estar nadando en un mar de aguas cristalinas.

Fue entonces cuando estaba a punto de cumplirlos.

i la neu es desfà...

La neu es desfà i...surt el sol.

Diuen que el temps corre i ens hem d'aferrar a allò que tenim. Així, totes aquelles flors que estan esperant l'estimada primavera arribaran i, amb ella, els somriures eterns, les carícies sense temor, les paraules sortides d'un tresor...

Des d'aquí, ella es mira i es demana per què algunes coses s'esvaeixen...i algú li recorda que tot marxa per regalar-nos noves olors, nous aromes, noves essències, nous miratges*...

- 'Estaria viatjant tota la nit. Viatjaria per tots aquells móns dels pensaments i de la imaginació, viatjaria amb el cor cap a un món millor. Tastaria les flors, dibuixaria els somriures, cantaria les carícies, ballaria amb l'amor...aleshores tot serien lligams dissenyats en un quadre d'un gran pintor.

Però...saps qui és el pintor més important de tots? ets tu, tu ets qui tria tots els colors...'

- 'Amb això vols dir que nosaltres tenim la clau de tot? jo ja t'ho vaig dir, has de mirar-te al mirall, al mirall de les sensacions'.

I avui, que ha sortit un raig de sol, algú es renova, algú s'atura, algú plora d'emoció...i és que el 9 és un nombre tímid, però lliutador.

(Qualsevol nit pot sortir el sol)

(-2009)

El final del año se acerca y, como una vez escribí, aquí se va terminando todo. Se ha terminado para ti, mi vida. Ya no estarás con nosotros y sólo pensarlo me llena de tristeza y de nostalgia. Una nostalgia de tiempos pasados, felices y no tan felices, pero siempre pasándolos con la cabeza bien alta.

Supongo que desde allí arriba lo miras todo, qué suerte la tuya. Supongo que estarás volando por todos los lugares a los que siempre soñaste ir. Que te perdonarás por todos los errores que creías haber cometido, por todos los besos que te guardaste, por todos los abrazos que desde muy adentro siempre nos estabas regalando. Seguramente volarás por la tierra que tanto amas, sabrás que las montañas están nevadas…nos mirarás con dulzura y sin una pizca de tristeza. O al menos eso es lo que yo desde aquí abajo espero.

Aquí nada será lo mismo sin ti. Las navidades se han vuelto aún más tristes…todo nos recuerda que ya no estás…
Las canciones ya no tienen dulzura, suenan diferente. Hay luces que se están apagando, no brillan como antes. Quizás les quede poca energía…no lo sé.

Sólo sé que hay que seguir, hay que encontrar esa lucecita que nos ilumine y que nos devuelva la vida. Que nos haga recordarte con lágrimas de orgullo en los ojos. Sé que lo importante es ser conscientes que la llegada no es tan importante como el paisaje que hemos visto y vivido por el camino… y tú lo sabes muy bien.

Las navidades, las canciones que tanto amas, los paisajes…no serán lo mismo sin ti…y yo lo único que puedo hacer es recordarte siempre, a cada momento.

Sé que estás ahí y te abrazo fuerte, tan fuerte que me duele el corazón.

Golpe, talón.

I así empieza todo. Tardes zapateás, un dos tres. Los miércoles por la tarde se han convertido en ilusión. Dos, tres. Caminar por el barrio, a menudo me recuerda alguna otra canción del mismo Barrio. Aunque esto no es Cádiz, ni Triana, está claro.
Aquí no tenemos los ‘ayses’ de allí, tomamos cañas, pero no de la misma forma y hasta nos cuesta decirnos más que un ‘hola qué tal’. Trin, traun.
Hay que combatirlo, así que nos apuntamos a bailar como las bailaoras. Iniciamos una especie de ‘zapateao’ que todavía tiene fuerzas reprimidas. Braceamos con pudor, pero con esperanza de soltarnos algún día. Izquierda, derecha, tras, tras.
Entonces nos hablan del compás, que aquí aún no los tenemos en la sangre, pero con el ritmillo, más, más, se nos cala en la piel y es algo conmovedor….¡voy al ritmo del compás! ¡ y…rumba!
Y el tablao, que para nosotros es algo que conocemos al crecer y para otros es algo que precisamente les hacer crecer para poder conocer…


Y vámonos con ese tango.
Talón, talón, media, talón, golpe, golpe, tiqui, ta.

Miedo

El miedo es como una arma letal, pero sin balas. Como un fuego, pero sin llamas. Se retuerce e intenta atrapar todo lo que encuentra a su alrededor. Y a veces se pierde...

Una vez escuché que con un poquito de mágia puede transformarse y salir a volar. Muy, muy lejos. Quizás con ayuda de algún cometa, quizás con alas de verdad.

Todo se mueve, todo está en contínua evolución.

[El miedo global

Los que trabajan tienen miedo de perder el trabajo.

Los que no trabajan tienen miedo de no encontrar nunca trabajo.

Quien no tiene miedo al hambre, tiene miedo a la comida.

Los automovilistas tienen miedo de caminar y los peatones tienen miedo de ser atropellados.

La democracia tiene miedo de recordar y el lenguaje tiene miedo de decir.

Los civiles tienen miedo a los militares, los militares tienen miedo a la falta de armas, las armas tienen miedo a la falta de guerras.

Es el tiempo del miedo.

Miedo de la mujer a la violencia del hombre y miedo del hombre a la mujer sin miedo.

Miedo a los ladrones, miedo a la policía.

Miedo a la puerta sin cerradura, al tiempo sin relojes, al niño sin televisión, miedo a la noche sin pastillas para dormir y miedo al día sin pastillas para despertar.

Miedo a la multitud, miedo a la soledad, miedo a lo que fue y a lo que puede ser, miedo de morir, miedo de vivir.

Eduardo Galeano. Patas arriba, la escuela del mundo al revés.]

Com si fos...

Com si fos un dia d'aquells en que la tardor avança. Busco les paraules, però res s'assembla a allò que vull dir. Intento escriure i alguna cosa m'impedeix trobar allò exacte de les coses.

Hi havia alguna cosa en aquella mirada, jo ja ho sabia, i em feia tremolar, tremolar d'una por molt forta. I tu sabies que allò no acabava aquí. Intents de lliuta que fins i tot el mateix límit se'ls emporta.

És aleshores quan recordant m'arriben tots aquells trocets de record al cor. Recordo els xiulets en entrar a casa, les històries, el teu humor, els consells d'home superior, la duresa...

I com deia un altre,

Aixeco el cap al cel i et trobo a faltar.

Benvinguts...

Un petit salt cap al nou blog... amb nova companya de vols de carrer.

En breu començaran a aparèixer les primeres paraules.