Caimán

De los días que estuve ahí recuerdo muy poco. Quiero decir, no quedan demasiados detalles.

La mente a menudo nos juega malas pasadas. Recuerdo andar sin rumbo, sin sentido, sobre el asfalto falso que cubría el camino. Recuerdo sentir la libertad y volcar mi capacidad comunicativa con aquella gente. Recuerdo su color de piel. La fortaleza del andar.

Sé lo que ustedes pensarán - no es más que una niña asustada cuando vuelve al mundo real-, pero no. No es eso. Después de todo, ahora el sentimiento es de calma y seguridad. Y esa calma y seguridad que vivimos aparentemente en las ciudades es la que más asusta.

Ahora sólo puedo pensar en lo crudo que se vuelve todo, en que hay dos mundos distintos.

Una sonrisa aquí puede pasar desapercibida. Allí se convierte en un tesoro natural.

Hoy soñé una niña y un caimán.

Origen

Llegeixes unes línies, no et convenç. Et dius que amb el temps tornaràs a obrir les seves pàgines perquè saps que, en el fons, és una bona novel·la. Quan hi tornes, al cap de molt de temps, veus que has encertat.

(Sé que és un delicte haver-la descobert tan tard. Però tots en cometem...)

[(30) I, de sortida del golf, van desviar-se cap a Ischia, on només volien fer nit i van quedar-se quatre dies explorant les cales, les menudes illes satèl·lits, els turons coberts de vinya, les clapes de tarongers i els petits boscos de pins entre els quals van acabar d'oblidar la dissortada aventura a La Spezia. L'aigua de les badies era rabiosament blava i tan transparent que els peixos semblava que nedessin darrera un cristall puríssim. Se'ls veia tan lliures i confiats que ni van gosar llançar-los l'ham, si bé van destorbar-los més de quatre cops amb llurs immersions i els crits amb què es perseguien, s'abraçaven, com embriagats per aquell prodigi de colors intensos, per l'harmonia establerta entre el cel, la mar i la terra.]