Caimán

De los días que estuve ahí recuerdo muy poco. Quiero decir, no quedan demasiados detalles.

La mente a menudo nos juega malas pasadas. Recuerdo andar sin rumbo, sin sentido, sobre el asfalto falso que cubría el camino. Recuerdo sentir la libertad y volcar mi capacidad comunicativa con aquella gente. Recuerdo su color de piel. La fortaleza del andar.

Sé lo que ustedes pensarán - no es más que una niña asustada cuando vuelve al mundo real-, pero no. No es eso. Después de todo, ahora el sentimiento es de calma y seguridad. Y esa calma y seguridad que vivimos aparentemente en las ciudades es la que más asusta.

Ahora sólo puedo pensar en lo crudo que se vuelve todo, en que hay dos mundos distintos.

Una sonrisa aquí puede pasar desapercibida. Allí se convierte en un tesoro natural.

Hoy soñé una niña y un caimán.

Origen

Llegeixes unes línies, no et convenç. Et dius que amb el temps tornaràs a obrir les seves pàgines perquè saps que, en el fons, és una bona novel·la. Quan hi tornes, al cap de molt de temps, veus que has encertat.

(Sé que és un delicte haver-la descobert tan tard. Però tots en cometem...)

[(30) I, de sortida del golf, van desviar-se cap a Ischia, on només volien fer nit i van quedar-se quatre dies explorant les cales, les menudes illes satèl·lits, els turons coberts de vinya, les clapes de tarongers i els petits boscos de pins entre els quals van acabar d'oblidar la dissortada aventura a La Spezia. L'aigua de les badies era rabiosament blava i tan transparent que els peixos semblava que nedessin darrera un cristall puríssim. Se'ls veia tan lliures i confiats que ni van gosar llançar-los l'ham, si bé van destorbar-los més de quatre cops amb llurs immersions i els crits amb què es perseguien, s'abraçaven, com embriagats per aquell prodigi de colors intensos, per l'harmonia establerta entre el cel, la mar i la terra.]

A punt d'esclatar

El cel és a punt d'esclatar i aquesta sensació de benestar pre-tempesta m'agrada. Em fa pensar en totes les coses que trio d'aquesta nova estació. Potser sona molt tòpic, però passejar pels carrers ara ja és ben diferent.

Des d'aquí l'edifici màgic s'apodera d'una boira que entela la muntanya i, tot i que la ciutat continua en marxa, al cel sembla que alguna cosa es para i resta immòbil davant el crit de les gavines.

Jo, des del forat que imagino com un refugi ben alt em sento lliure. Tan lliure que fins i tot confonc les olors i, amb aquestes els records es barregen. Sento l'olor de xemeneia de final de temporada i em transporto a l'Era just abans de seure a taula per sopar. L'olor a ciutat em recorda com has odiat sempre el trànsit del carrer i com t'has arribat a enganxar a la finestra de La Pobla, encara que el paisatge no ha canviat gens i segueix sent admirable.

Passar una primavera amb tu per primera vegada és com voler obrir un paquet misteriós.

Gaudir de l'estació que més ens agrada és viatjar de nou amb els ingredients de sempre, petita.

Veure't somriure per sobre de la teva fortalesa és sentir-me encara a la teva panxa.

Començar a creure de nou és com somiar desperts.

Ofiuco?

Sorpresa, sorpresa...

Pels amants o seguidors dels signes del zodíac, ha saltat l'alarma amb l'aparició del nou signe del zodíac: ofiuco, el signe de l'alquimista, l'home amb la serp al cel. I per acabar-ho d'adobar, resulta que jo ja no sóc Sagitari i sóc aquest signe amb nom estrany.

Cal dir, que hi ha hagut molt rebombori i diverses polèmiques i és que no m'estranya, això es can pixa. Sort que, d'aquesta manera, estem més pendents de notícies com aquesta que els detalls del món real en el que estem (trepitjant, no volant).

Encara que... el nou signe diu que sóc una bona intèrpret dels somnis, que tinc talent premonitori, que encomano bona sort, que tinc els ideals ben alts i busco el coneixement, que tinc una passió natural per l'alquímia i la sanació, que m'agraden els colors brillants (y ellos que saben) i a sobre que el meu número és el dotze i (sorprenentment) que podria ser una bona arquitecta, venga va. I tot això perquè els astres evolucionen...

Ens estem tornant bojos quan a la xarxa llegeixo que potser es tracta d'una maniobra per alimentar una crisi massiva d'identitat.

Per la meva part, no m'he informat gens del tema, però vull seguir sent Sagitari, digan lo que digan!

Podeu trobar més informació aquí (o a tota la xarxa, hasta en el telediario de antena 3)

http://pijamasurf.com/2011/01/ofiuco-el-nuevo-signo-zodiacal-y-entonces-%C2%BFcual-es-tu-verdadero-signo