El cel és a punt d'esclatar i aquesta sensació de benestar pre-tempesta m'agrada. Em fa pensar en totes les coses que trio d'aquesta nova estació. Potser sona molt tòpic, però passejar pels carrers ara ja és ben diferent.
Des d'aquí l'edifici màgic s'apodera d'una boira que entela la muntanya i, tot i que la ciutat continua en marxa, al cel sembla que alguna cosa es para i resta immòbil davant el crit de les gavines.
Jo, des del forat que imagino com un refugi ben alt em sento lliure. Tan lliure que fins i tot confonc les olors i, amb aquestes els records es barregen. Sento l'olor de xemeneia de final de temporada i em transporto a l'Era just abans de seure a taula per sopar. L'olor a ciutat em recorda com has odiat sempre el trànsit del carrer i com t'has arribat a enganxar a la finestra de La Pobla, encara que el paisatge no ha canviat gens i segueix sent admirable.
Passar una primavera amb tu per primera vegada és com voler obrir un paquet misteriós.
Gaudir de l'estació que més ens agrada és viatjar de nou amb els ingredients de sempre, petita.
Veure't somriure per sobre de la teva fortalesa és sentir-me encara a la teva panxa.
Començar a creure de nou és com somiar desperts.
Preciós com tu...
ResponderEliminarJa arriba, i amb ella, els somriures, les nits de xerrameca i el sol més preuat de tots, aquell que escalfa però no ens crema.
Vull gaudir aquesta primavera amb tu, compartir el dia de Sant Jordi passejant plegades per algún racó de la ciutat, i sobretot estimar-nos, estimar-nos tant, que totes dues ho percebem de la millor de les maneres. T'estim