Caimán

De los días que estuve ahí recuerdo muy poco. Quiero decir, no quedan demasiados detalles.

La mente a menudo nos juega malas pasadas. Recuerdo andar sin rumbo, sin sentido, sobre el asfalto falso que cubría el camino. Recuerdo sentir la libertad y volcar mi capacidad comunicativa con aquella gente. Recuerdo su color de piel. La fortaleza del andar.

Sé lo que ustedes pensarán - no es más que una niña asustada cuando vuelve al mundo real-, pero no. No es eso. Después de todo, ahora el sentimiento es de calma y seguridad. Y esa calma y seguridad que vivimos aparentemente en las ciudades es la que más asusta.

Ahora sólo puedo pensar en lo crudo que se vuelve todo, en que hay dos mundos distintos.

Una sonrisa aquí puede pasar desapercibida. Allí se convierte en un tesoro natural.

Hoy soñé una niña y un caimán.

Origen

Llegeixes unes línies, no et convenç. Et dius que amb el temps tornaràs a obrir les seves pàgines perquè saps que, en el fons, és una bona novel·la. Quan hi tornes, al cap de molt de temps, veus que has encertat.

(Sé que és un delicte haver-la descobert tan tard. Però tots en cometem...)

[(30) I, de sortida del golf, van desviar-se cap a Ischia, on només volien fer nit i van quedar-se quatre dies explorant les cales, les menudes illes satèl·lits, els turons coberts de vinya, les clapes de tarongers i els petits boscos de pins entre els quals van acabar d'oblidar la dissortada aventura a La Spezia. L'aigua de les badies era rabiosament blava i tan transparent que els peixos semblava que nedessin darrera un cristall puríssim. Se'ls veia tan lliures i confiats que ni van gosar llançar-los l'ham, si bé van destorbar-los més de quatre cops amb llurs immersions i els crits amb què es perseguien, s'abraçaven, com embriagats per aquell prodigi de colors intensos, per l'harmonia establerta entre el cel, la mar i la terra.]

A punt d'esclatar

El cel és a punt d'esclatar i aquesta sensació de benestar pre-tempesta m'agrada. Em fa pensar en totes les coses que trio d'aquesta nova estació. Potser sona molt tòpic, però passejar pels carrers ara ja és ben diferent.

Des d'aquí l'edifici màgic s'apodera d'una boira que entela la muntanya i, tot i que la ciutat continua en marxa, al cel sembla que alguna cosa es para i resta immòbil davant el crit de les gavines.

Jo, des del forat que imagino com un refugi ben alt em sento lliure. Tan lliure que fins i tot confonc les olors i, amb aquestes els records es barregen. Sento l'olor de xemeneia de final de temporada i em transporto a l'Era just abans de seure a taula per sopar. L'olor a ciutat em recorda com has odiat sempre el trànsit del carrer i com t'has arribat a enganxar a la finestra de La Pobla, encara que el paisatge no ha canviat gens i segueix sent admirable.

Passar una primavera amb tu per primera vegada és com voler obrir un paquet misteriós.

Gaudir de l'estació que més ens agrada és viatjar de nou amb els ingredients de sempre, petita.

Veure't somriure per sobre de la teva fortalesa és sentir-me encara a la teva panxa.

Començar a creure de nou és com somiar desperts.

Ofiuco?

Sorpresa, sorpresa...

Pels amants o seguidors dels signes del zodíac, ha saltat l'alarma amb l'aparició del nou signe del zodíac: ofiuco, el signe de l'alquimista, l'home amb la serp al cel. I per acabar-ho d'adobar, resulta que jo ja no sóc Sagitari i sóc aquest signe amb nom estrany.

Cal dir, que hi ha hagut molt rebombori i diverses polèmiques i és que no m'estranya, això es can pixa. Sort que, d'aquesta manera, estem més pendents de notícies com aquesta que els detalls del món real en el que estem (trepitjant, no volant).

Encara que... el nou signe diu que sóc una bona intèrpret dels somnis, que tinc talent premonitori, que encomano bona sort, que tinc els ideals ben alts i busco el coneixement, que tinc una passió natural per l'alquímia i la sanació, que m'agraden els colors brillants (y ellos que saben) i a sobre que el meu número és el dotze i (sorprenentment) que podria ser una bona arquitecta, venga va. I tot això perquè els astres evolucionen...

Ens estem tornant bojos quan a la xarxa llegeixo que potser es tracta d'una maniobra per alimentar una crisi massiva d'identitat.

Per la meva part, no m'he informat gens del tema, però vull seguir sent Sagitari, digan lo que digan!

Podeu trobar més informació aquí (o a tota la xarxa, hasta en el telediario de antena 3)

http://pijamasurf.com/2011/01/ofiuco-el-nuevo-signo-zodiacal-y-entonces-%C2%BFcual-es-tu-verdadero-signo

Propòsits per l'any vinent

Ja s'acaba l'any i, a diferència d'altres, aquest he pensat que seria bo fer-se un replantejament d'algunes coses per a que tot rutlli millor. Em deixo estar de desitjos i paperets trencats o cremats banyats en cava, calces vermelles (tot i que potser avui cau el tanga, per casualitat). També passo de fer un recompte de les coses bones o dolentes que m'hagin passat, perquè passades estan ia ja les he més que paït. Aquest 2011 l'encaro amb ganes, humor i somriures. I esperem que això funcioni:

- No deixar que se'm (o se'ns) cremin les torrades. I si es cremen...és igual.

- No llençar MAI MÉS per l'aigüera les restes del te (les del cafè creieu-me que si que va bé per les canonades). Sempre podré fer servir la xupadora...

-No espantar-me amb el compte d'algun restaurant, el qual no m'he informat que era un pèl més car del normal (en viatges amb gent rsponsable, sobretot). Bàsicament, no anar-hi exepte si aquell mes em sobra molt la pasta, tant que gairebé em surt per les orelles.

-Dormir molt, però el just per a que el meu matalàs atrapa-cossos no acabi sortint-se amb la seva.

-Visitar més sovint la piscina, encara que sigui per anar a la piscina petita més estona que a la gran.

- Acariciar i estimar molt la Griseta.

-Anar més sovint a mirar els estels on la contaminació no és prou forta i encara els deixa veure.

- Seguir fent visites (encara que siguin poques) i quintos (encara que siguin molts) al Radi, en bona companyia.

-Viatjar (quan es pugui o com es pugui, sense ser massa ambiciosa quan no es pot) en bona companyia sempre i improvisant.

- Pujar muntanyes, com sigui.

- Seguir compartint coses tan boniques com les que tenim, Carmen's.

- Esperar l'arribada de la primavera (i els ocells quan comencen a cantar) amb il·lusió.

- Donar vida als patins...(collons!).

- Seguir fent-te molts petons...per tot arreu.

-Escoltar amb atenció i parlar pels descosits.

- Cantar per casa i pel carrer.

-Estalviar amb moderació.

-Tenir salut tot i els quintos, els pitis (que per cert, em sembla molt bé fumar al carrer per als no fumadors que es pensen que deixarem de fumar tot el món el dia 2. Trobo que fumant en corro es fa pinya).

-...

No acabaríem i, malauradament o no, l'any s'ha d'acabar aquesta nit. Tot i que l'inici d'any per tots sempre sol ser setembre (potser hauríem de fer un referèndum, també per a que marxi el Rei). No estic segura de si són propòsits o simples desitjos d'una persona normal i corrent com jo, que també estima les petites i grans coses. El cas és que aquí les deixo i esperem que tot rutlli més o menys com fins ara (d'acord, sense crisi i tot això...)

Aquesta nit somriueu i, un minut abans de les campanades penseu en coses boniques, en allò que us ha agradat, potser en algú que no veieu tant, en algú que no hi és, en coses que no han sortit tan bé i que poden millorar...però sempre amb harmonia i somriures, molts somriures.

Us desitjo el millor. I no penseu en si l'11 donarà sort, si diuen que la crisi serà pitjor, si 1 + 1 són 2 i llavors tot sortrà igual que tal any, si 2+0+1+1 és 4 i llavors x...perquè és el mateix que llegir l'horòscop diari, o sigui, una farsa (encara que alguna hi caiguem). I penseu que canvia l'any i punt, amb raïm o amb olives, tot sortirà bé.

después de casi un año

Fue hacia los veinticuatro años cuando descubrí que todos aquellos obstáculos se podían empequeñecer. O, almenos, que podían desaparecer un poco, aún estando presentes.

Fue entonces cuando las pequeñas cosas que regala la vida empezaban a encontrar su color y también sus aromas...

Cuando soñar era realmente especial y cada día diferente.

Cuando cantar salía sin notas ni estribillos y andar era como patinar. Y patinar era como estar nadando en un mar de aguas cristalinas.

Fue entonces cuando estaba a punto de cumplirlos.

i la neu es desfà...

La neu es desfà i...surt el sol.

Diuen que el temps corre i ens hem d'aferrar a allò que tenim. Així, totes aquelles flors que estan esperant l'estimada primavera arribaran i, amb ella, els somriures eterns, les carícies sense temor, les paraules sortides d'un tresor...

Des d'aquí, ella es mira i es demana per què algunes coses s'esvaeixen...i algú li recorda que tot marxa per regalar-nos noves olors, nous aromes, noves essències, nous miratges*...

- 'Estaria viatjant tota la nit. Viatjaria per tots aquells móns dels pensaments i de la imaginació, viatjaria amb el cor cap a un món millor. Tastaria les flors, dibuixaria els somriures, cantaria les carícies, ballaria amb l'amor...aleshores tot serien lligams dissenyats en un quadre d'un gran pintor.

Però...saps qui és el pintor més important de tots? ets tu, tu ets qui tria tots els colors...'

- 'Amb això vols dir que nosaltres tenim la clau de tot? jo ja t'ho vaig dir, has de mirar-te al mirall, al mirall de les sensacions'.

I avui, que ha sortit un raig de sol, algú es renova, algú s'atura, algú plora d'emoció...i és que el 9 és un nombre tímid, però lliutador.

(Qualsevol nit pot sortir el sol)